Hem llegit a la web del f.c.barcelona, la següent noticia:
Un cop finalitzada la compareixença de Rosell, l’activitat es traslladarà a la Sala Roma del Camp Nou. Cap a les 14 hores hi haurà l’oficialització de la Sala de Premsa Ricard Maxenchs. El president i la seva Junta Directiva mostraran la placa que es posarà a la sala de premsa de l’estadi. I a continuació tindrà lloc el dinar-còctel amb els representants dels mitjans de comunicació que se celebra cada any abans de les festes de Nadal.
Volem felicitar públicament al president Sandro Rosell i la seva junta directiva per oficialitzar la sala Ricard Maxenchs, és un fet que honora al president, donar un homenatge merescut el que durants tants anys va dedicar la seva vida al servei del F.C.Barcelona.
Hem cregut oportú rescatar un article publicat ja fa més de dos anys per el "petit més gran" Emilio Pérez de Rozas. I el reproduim integrament.
Va per tu Ricard
"EMILIO PÉREZ DE ROZAS
El diccionari de la llengua diu que discreció és "rectitud de judici". El Ricard se n'ha anat amb la discreció amb què va viure, amb la subtilesa amb què ens va tractar, amb el sigil que feia servir per a qualsevol cosa, fos vital, important, sorollosa o tonta, beneita, insignificant. Se n'ha anat sense fer soroll, sense dir-nos que se n'anava, com quan et confirmava alguna cosa sense dir-te que l'havies vist o parlat amb ell.
La veritat, la pura veritat, és que el Ricard no va ser mai de la vida un home donat a les exclusives, ni tan sols a les filtracions. Era, fos on fos, un home de la casa, que tractava de fer-te la vida fàcil, de fer-te bona cara fins i tot quan ell no estava bé –per exemple, tots aquests anys que ens ha robat de donar-li suport, d'ajudar-lo, de fer-li costat— i, sobretot, la seva intenció era sempre demostrar-te que estava allà per donar-te un cop de mà encara que, després, et servís de poc a nivell informatiu però de molt a nivell personal.
El Ricard va ser capaç de ballar amb la més lletja fent cara de pasdoble, de xotis, i de procurar que no se li notés que la seva acompanyant no parava de clavar-li els talons a l'empenya. Perquè ell estava allà perquè sonés la música, perquè tothom ho tingués tot a punt i semblés que ell no havia tocat res, ni posat ordre.
Hi han hagut i hi hauran caps de premsa, relacions públiques i això tan pompós que està ara tan de moda i que es diu director de comunicació. Però no hi haurà un altre Ricard Maxenchs, és més, hi havia Maxenchs i deu més. Aquest era l'equip del Barça habitualment, fos qui fos el president. Si algú pensa que nosaltres vam incendiar una i mil vegades el Barça, que pensi que els focs haurien estat, no només permanents, sinó pitjor que un tsunami si hagués existit Ricard. Ell i només ell, per la seva amabilitat, per la seva sinceritat, per la seva professionalitat, en una paraula pel seu senyoriu, era capaç de frenar alguna cosa que tu ja tenies escrita i gairebé publicada pel simple fet que o no toca o no és bo per al club o, per favor, Emilio, si t'és igual deixar-ho per a un altre moment en què estiguem millor.
I aquest moment, potser, no arribava mai però el Ricard ja havia fet la seva feina. És cert, no et va donar mai una exclusiva, ni podia, ni volia, ni era la seva feina, però tampoc mai te la va negar, te la va ocultar, va impedir que la publiquessis.
És veritat que només parlem bé dels desapareguts, però, tractant-se del Ricard, tenim la sort que tots, tots, tots, hem parlat bé d'ell estant entre nosaltres. Perquè tots, tots, tots, sabem com va ajudar tant el Barça i com ens va apreciar tant a tots.
El Ricard i nosaltres sabíem, sabem, que aquest càrrec és com estar assegut al cràter d'un volcà. No saps mai quan esclatarà però tens el convenciment que, si no esclata per si mateix, perquè li toca, esclatarà perquè algú, nosaltres mateixos, ens hi presentem amb una cisterna de gasolina i hi calem foc.
El Ricard ho sabia i, quan apareixien les flames, ell feia veure que no les veia, i les apagava estenent les mans sobre els nostres textos, no sobre les flames. I allò es convertia immediatament en cendres. El teu text, és clar.
Jo no l'oblidaré. Vostès mateixos si ho fan. "
A partir de demà la sala de premsa del F.C.Barcelona mai oblidarà, gràcies Sandro per fer-ho possible.
Visca el Barça i Visca catalunya
Tweet
No hay comentarios:
Publicar un comentario